Àlex Guillamon, Director d’Entrepobles. Barcelona, 24/05/2013
L’escriptor peruà Manuel Scorza, un dels referents del realisme màgic llatinoamericà, va ser qui va encunyar el terme guerra silenciosa per a donar nom a una sèrie de novel·les que relataven les lluites de pobles humils de la serralada andina en defensa de les seves terres ancestrals front als interessos de grans companyies mineres i terratinents a principis del anys 60.
Scorza considerava que la lluita dels grans poders econòmics per acaparar territoris i recursos naturals, desposseint a les comunitats camperoles i indígenes, era, en molts sentits, una autèntica guerra no declarada. I que, tractant-se de conflictes que succeïen allunyats i amagats sistemàticament de l’anomenada opinió pública, tot el seguici de violència i imposició amb que es produïen, quedava tapat sota una gruixuda capa de silenci.
La gent que portem ja algunes dècades treballant en la solidaritat i la cooperació poble a poble, i que no girem el cap quan veiem les injustícies, coneixem bé aquest fenomen a través dels centenars de conflictes ambientals que, quaranta anys després de les novel·les d’Scorza, tenyeixen tot l’anomenat Sud global.
Particularment en el continent americà i en algunes regions d’Àfrica i Àsia, els conflictes socioambientals i pel territori són avui un dels principals focus de conflictivitat social i política, local i global, així com de violació dels drets humans i ambientals dels pobles indígenes, comunitats camperoles i, especialment, de tot tipus de violències contra les dones que juguen un paper destacat en les resistències.
Però vet aquí que des de fa uns anys està sorgint un altre Sud: el Sud del Nord. La gent més conscient del nostre entorn ja sap que un dels objectius d’aquesta crisi provocada per la bombolla del crèdit és utilitzar el deute per aplicar retallades pressupostàries i desmantellar els drets socials, empobrint a la població com a mitjà per convertir als països implicats en paradisos laborals low cost i exportadors de treball qualificat.
Del que encara no hi ha gaire gent conscient és d’un altre dels seus efectes: la posada a la venda de tots els territoris susceptibles d’esdevenir negoci per inversors locals i internacionals. Són negocis que consisteixen bàsicament en consumir i destruir en pocs anys béns naturals insubstituïbles, fonts de sostenibilitat humana per passades i futures generacions, per obtenir-ne un lucre privat immediat.
Ara mateix tothom hauríem de fer l’atenció sobre la silenciada lluita de resistència que s’està lliurant en els darrers mesos al voltant del bosc de Skouries a la regió de Halkidiki (Calcídica), la terra d’Aristòtil, al Nord-est de Grècia, entre la gent de 16 poblacions veïnes, recolzades per algunes accions de solidaritat a la resta del país (i algunes, poques, internacionals), contra el projecte d’una mina d’or a cel obert promoguda per la companyia canadenca Eldorado Gold amb el beneplàcit del Govern grec , inclosa una contundent estratègia de contrainsurgència i repressió, amb us massiu de gasos lacrimògens, detencions i escorcolls de pobles sencers, preses de mostres d’ADN forçoses, etc., que han estat denunciades per Amnistia Internacional.
Res bàsicament nou per a qui tenim amics i amigues a Piura o Cajamarca (Perú), a Sant Miguel Ixtahuacán o a Xalapán (Guatemala), a Cabañas (El Salvador), a Copán (Hondures), o a Esquel (Argentina), per no parlar de Bukavu al Congo .., etc.
La novetat en aquest cas és que, encoratjada per la Troika, per l’anomenada crisi del deute i com a contrapartida als rescats, aquesta guerra silenciosa, amb tot el seu seguici, ja està trucant a les portes del Sud del Nord. Halkidiki va per davant, però, sense anar més lluny, silenciosament al mapa de la península ibèrica s’està esquitxant cada cop més, tant de projectes extractius, com d’embrions de resistència.
I si no, sense anar més lluny, pregunteu pel fràcking a la Garrotxa, al Ripollès, a la Segarra, al Lluçanès. Pregunteu per l’urani a l’Anoia, o per les prospeccions petrolieres al litoral. Viure amb la terra o viure de matar la terra. La Borsa o la vida!: aquesta és una guerra que s’ha d’aturar o que no pot quedar en silenci.
La gent més conscient del nostre entorn ja sap que un dels objectius d’aquesta crisi provocada per la bombolla del crèdit és utilitzar el deute per aplicar retallades pressupostàries i desmantellar els drets socials, empobrint a la població com a mitjà per convertir als països implicats en paradisos laborals “low cost” i exportadors de treball qualificat.
Del que encara no hi ha gaire gent conscient és d’un altre dels seus efectes: la posada a la venda de tots els territoris susceptibles d’esdevenir negoci per inversors locals i / o internacionals. Són negocis que consisteixen bàsicament en consumir i destruir en pocs anys béns naturals insubstituïbles, fonts de sostenibilitat humana per passades i futures generacions, per obtenir-ne un lucre privat immediat.
A l’Estat espanyol ja s’ha obert la veda, la tramitació recent per part del Govern central de lleis com de la de Costes o la de Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local són dos significatives “declaracions d’intencions”, dues eines més que facilitaran el saqueig del territori.
El Blog d'Àgora Nord Sud 