Petroli enverinat

Miquel Carrillo, Enginyeria Sense Fronteres

En castellano en
http://blogs.elpais.com/3500-millones/2013/07/petroleo-envenenado.html

Probablement hagueu vist per televisió l’horripilant incendi d’un tren que transportava petroli al Canadà. I segur que recordeu l’episodi del Prestige, l’Exxon Valdez a Alaska i tantes altres catàstrofes vinculades al transport de la nostra energia. És un dels riscos inherents a un sistema energètic centralitzat, en què de vegades ni tan sols ens prenem la molèstia de transformar en energia la matèria primera, o utilitzar allà on s’aconsegueix, sinó que ens dediquem a passejar, en brut, d’un lloc a un altre, amb tren, vaixell o canonada.

Equador amb prou feines té un parell de refineries per a processar la cru. El gruix de la producció s’exporta, per després importar el combustible i la resta de derivats del petroli. Paradoxalment, a Orellana i Sucumbíos, les províncies més productores, el desproveïment de gasolina i dièsel és habitual.

El passat 31 de maig es va produir a Sucumbíos la ruptura d’aproximadament 140 metres del Sistema d’Oleoducte Transecuatoriano (SOTE), a causa d’una esllevissada de terra produïda per les pluges. Segons fonts oficials, es calcula que aquesta ruptura ha suposat l’abocament de més de 10.000 barrils de petroli, provocant efectes directes sobre les aigües i sediments del sistema hídric regional.

El SOTE és l’oleoducte de transport de cru, l’explotació i administració són gestionades per l’Empresa Pública Petrolis de l’Equador. Paral lelament a aquest, també existeix l’Oleoducte de Crus Pesats (OCP), el qual és explotat per empreses extractives de capital privat i que va tenir un desastre de dimensions similars a 2009. Tant el SOTE com l’OCP serveixen d’enllaç entre l’Amazònia i la zona del Pacífic d’Equador, sortejant els Andes, una zona d’alta sismicitat. Molta gent es va preguntar de quina servia avaluar el risc ambiental de la construcció de l’OCP, per exemple, si anava a passar als peus del volcà Reventador. Però ja saben que el petroli té la virtut de transmutar-se en inofensiva plastilina quan interessa.

Els més de 80.000 habitants de la ciutat del Coca han begut durant una setmana de camions cisterna, que portaven aigua d’altres punts de la província. Pitjor sort han corregut les comunitats indígenes de la ribera dels rius Coca i Napo, els quals, a més de l’aigua, han perdut la font natural de provisió d’aliments, per no parlar de les afectacions socioculturals i sanitàries a mig termini que comporta aquest vessament .

En total són més de 100.000 les persones afectades a l’Amazònia equatoriana, encara que hi ha indicis que els efectes de la contaminació han arribat al Perú a través del riu Napo, i s’especula que puguin assolir Brasil a través de l’Amazones.

El succés posa clarament de manifest les mancances existents en els sistemes de transport del cru equatorià, la considerable necessitat de millores i, sobretot, la necessària implicació d’un Estat erigit sobre els principis de la sostenibilitat i el “Bon Viure” (Sumak Kawsay ), recollits en el seu flamant Constitució. Un compromís urgent, vist els continus estralls que pateix l’Amazònia per l’extracció petroliera, molt tot i que és aquí on la Naturalesa (Pacha Mama) ha estat considerada subjecte de drets per primera vegada al món.

Però no s’enganyin, no és una qüestió de països pobres i rics, de millor o pitjor tecnologia, de protocols de seguretat més o menys avançats. És un problema sistèmic i, per tant, ple d’episodis recurrents com aquest, el de Canadà, el d’Alaska o el de Galícia. Aquest vessament i tots són conseqüència d’una demanda energètica mundial creixent, que ens porta a acceptar com a inevitables tants danys col·laterals. Hauríem de plantejar, per exemple, si la nostra necessitat energètica justifica posar en perill santuaris com la Reserva del Yasuní, a la selva equatoriana, intacta des del Terciari, per simplement generar en total l’equivalent al consum energètic mundial d’onze dies.

O aconseguim funcionar amb menys energia i produir de manera descentralitzada, o no hi haurà Constitució que salvi la nostra civilització.