ONGD i llegendes urbanes

En castellano en http://www.eldiario.es/desalambre/opinion/ONGD-leyendas-urbanas_0_159234158.html

Deixem una cosa clara des del principi: no és cert que "les ONGD" hagin perdut capacitat de mobilització social crítica. Simplement perquè ni l’han tingut, ni l’han pretès, ni fa 20 anys, ni ara. No sabem on es va forjar aquesta llegenda urbana sobre un temps originari en què les ONGD mobilitzaven a la gent, però, en qualsevol cas, ja va sent hora de desmuntar-ne el mite.

Les acampades pel 0,7% de mitjans dels 90 no van ser obra de les ONGD -sempre, parlant en el seu conjunt i salvant comptadíssimes excepcions-. Podem parlar en primera persona, de l’acampada a Barcelona, en què, al llarg de més d’un quilòmetre de l’Avinguda Diagonal plena de tendes de campanya, només n’hi havia 4 -ni 3, ni 5 – pertanyents a organitzacions dedicades a la cooperació. Més aviat al contrari, van ser les acampades pel 0,7% les que van originar indirectament el fenomen "ONGD" tal com el coneixem avui.

El relatiu èxit de les mobilitzacions va donar l’impuls decisiu i la legitimitat social per aconseguir que fins fa dos anys hi hagués una política pública de cooperació al desenvolupament, la promoció de la pau i els drets humans en gairebé totes les administracions de l’Estat espanyol. Això es va traduir en multiplicació de les oportunitats per obtenir fons públics i no públics a projectes, per a les ONGD, la immensa majoria de les quals, insistim, estava tranquil · lament omplint formularis a les seves oficines, durant aquelles acampades. Aquests anys de bonança han inflat a algunes entitats que, dotades d’un poder econòmic considerable, han copat els mitjans i han construït una imatge molt esbiaixada en l’imaginari col · lectiu, dins l’ampli ventall que la denominació "ONGD" ofereix.

No, senyora, cavaller: la majoria de les organitzacions que seguim treballant en la solidaritat internacional no l’assaltarem pel carrer, parapetades darrera de persones contractades en precari que demanen la seva eterna fidelitat i el seu número de compte, ni farem una campanya d’autopromoció justificada en l’autosatisfacció personal d’ajudar, patrocinada per bancs que es guanyen la vida venent armes o fent fora famílies de casa, i són rescatats amb els diners que es neguen per a l’educació o la sanitat pública. No som així.

Durant anys s’ha buscat qualsevol excusa per no molestar ningú amb posicions polítiques clares i compromeses (ull, no partidàries, polítiques), i seguir mantenint una relació excel · lent amb el principal finançador de la cooperació o amb la gran esperança blanca dels últims temps per salvar els mobles al sector: l’empresa privada. S’ha optat clarament per l’autisme en els assumptes més sensibles al nostre país, per molt que fossin els mateixos en què es treballava a nivell internacional i es fes bandera constantment d’una més que inconcreta "coherència de polítiques". Mai es va considerar mantenir una posició independent real, i el procés de conversió en mers executors d’una política i una estratègia cada vegada més alienes es va anar consolidant.

Res a objectar, va ser el camí d’aquestes organitzacions a les que avui s’associa pública i insistentment amb el terme "ONGD". Però que ningú es queixi ara que la gent les consideri irrellevants com a instruments de transformació social. Ningú sol pensar això d’una empresa de serveis a l’exterior, que és en el que s’han convertit. Caldria a més demanar que no es plantegin operacions publicitàries entorn al seu "retorn a les arenes" de la mobilització social: és trist veure com els equips de "màrqueting social" desmunten constantment el significat de les paraules.

En el moment en què la generació que ha despertat a la política amb el 15M decideixi (o no) que ha d’articular la seva acció a través d’organitzacions, veurem si aquelles estructures internacionalistes sorgides en els 80 i 90s, que s’han mantingut al costat dels moviments socials durant tot aquest temps, serveixen encara per a un propòsit transformador. Veurem si són útils, quan la lluita per la defensa dels drets bàsics ha cridat a la nostra porta i ens afecten directament els conflictes que abans vèiem tan llunyans.

El de menys és que es mantinguin les estructures, l’important és que hi hagi les que es necessitin a cada moment.

Miquel Carrillo i Àlex Guillamon