Assassinada per oposar-se a la mineria

Colombia1Tomás Gisbert, Investigador del Centre Delàs d’Estudios per la Pau
María Jesús Pinto, Investigadora en Drets Humans

En castellano en http://blogs.publico.es/otrasmiradas/1061/asesinada-por-oponerse-a-la-mineria/

El passat 30 de setembre, a Colòmbia, al departament del Cauca, en un petit municipi anomenat Almaguer, va ser assassinada per dos paramilitars n’ Adelinda Gomez Gaviria, en sortir d’una reunió de dones. Tenia 36 anys d’edat i era mare de tres fills, el més gran, de 16 anys, que l’acompanyava en el moment i també va ser ferit. El delicte d’Adelinda, lluitar per evitar que la implantació de la mineria destrossi el seu territori i els mitjans de vida de les persones que l’habiten. Adelinda era una lideresa que formava part del Procés de Dones del Massís Colombià del CIM, organització camperola de defensa de la terra, i va impulsar, entre altres activitats, la realització d’un Fòrum Miner i Ambiental, en el mateix municipi de Almaguer, en què participar prop de 1.500 camperols i indígenes.

Que el seu assassinat té una relació directa amb la seva oposició a la mineria i l’espoli està fora de tot dubte. Un mes abans havia rebut amenaces per telèfon, uns desconeguts li van dir “deixi de fotre amb aquesta cosa de la mineria, això es arriscat i se’n va a fer matar”, també l’havien abordat pel carrer advertint-li que parés i que no barregés amb els opositors a la mineria. Però a Colòmbia les defensores i defensors del territori i dels drets humans saben que han de conviure amb el risc i les amenaces, i saben que no poden abandonar la lluita perquè a ningú se li pot demanar que visqui de genolls.

Qui la coneixia millor ens explica que Adelinda “feia una feina de formiga”. Exercia un lideratge quotidià, poc vistós. No era de les que pujava a les tarimes a fer discursos, sinó que parlava amb la gent, tant amb la que estava d’acord i com amb la que no en relació a la mineria, intentant que la comunitat es mantingués unida. Ella ho feia des del seu municipi, i en tota la regió amb aquesta constància amb què moltes dones solen fer la feina. Lideratges que semblen més humils que altres, però que són exercits fonamentalment per dones i que moltes institucions, i fins i tot organitzacions populars, desvaloritzen per un model masculí que impera en l’accionar polític: el lideratge del que fa els discursos, el que apareix sempre públicament. Són maneres, útils totes dues, però hem de fer un esforç per fer visibles i valoritzar els milers de dones que en les seves comunitats són les imprescindibles per organitzar, cohesionar i mantenir la resistència i l’acció. I la paradoxa és que els que la van assassinar saben perfectament que aquestes dones són fonamentals per impedir els plans dels que volen entrar en els territoris i desplaçar a les comunitats amb projectes de megamineria, d’hidroelèctriques i tants altres dels que en aquests moments entapissen tota Colòmbia.

A l’Havana s’està desenvolupant un procés de pau que tots desitgem que acabi amb una bona part del conflicte armat, de moment amb la desmobilització de les FARC-EP, i que és desitjable que el procés continuï amb l’ELN, les dues guerrilles més actives a Colòmbia. Però tinguem-ho clar, l’assassinat de l’Adelinda Gomez i moltes més defensores i defensors de drets humans i de líders socials, no té a veure amb el conflicte armat i sí amb la violència política i social com a forma d’imposar el control social i polític per dur endavant l’espoli del territori i els negocis dels poderosos.

En aquest cas la premsa oficial ha parlat que s’oposava a la mineria il·legal. En Almaguer han començat a entrar miners amb retroexcavadores, vinguts de fora de la regió, majoritàriament vinculats al paramilitarisme, però aquests només són una avançada, en una estratègia que s’estén per tot el territori en que el que realment està en joc és l’explotació minera a gran escala preparant el terreny a les grans empreses mineres transnacionals, en aquest cas Anglo Gold Ashanti.

L’assassinat de l’Adelinda se suma a l’assassinat, només en el que va d’any, de catorze líders socials defensors dels drets humans, dels quals cinc eren dones, al departament del Cauca, fonamentalment en zones rurals.

Fa poc més d’un mes, també era assassinat Nelson Giraldo, miner artesanal i líder del “Moviment Rios Vius d’Antioquia” que representava les persones que al març d’aquest any es van veure obligades a desplaçar-se a Medellín per les amenaces de paramilitars, les detencions arbitràries i l’assetjament de les forces de seguretat que qualifiquen de guerrillers als que s’oposen al projecte de construcció de la represa Hidroituango. Va ser assassinat quan va anar a visitar el municipi per veure si la seva família, després de sis mesos, podia tornar. També, després d’aquest gran projecte tornem a trobar els interessos d’una gran empresa transnacional, Empresa Pública Medellín (EPM), amb un 50% de capital en mans de la Governació d’Antioquia.

S’estima que és en les àrees minero-energètiques on succeeix el 80% de les violacions als drets humans a Colòmbia, el 87% dels desplaçaments forçats, el 78% dels crims contra sindicalistes, el 89% contra indígenes i el 90 % contra afrodescendents.

Malgrat darrere de cada assassinat i de cada violació cal veure no només la mà executora directa sinó també la mà de l’espoli del capital local i transnacional, tota aquesta violència política i social gaudeix d’una àmplia impunitat. L’aclariment dels crims i les violacions topen amb la desídia en la recerca dels culpables de les molt ben equipades i poderoses forces de seguretat colombianes, topen amb el cinisme de moltes autoritats locals i polítiques que miren cap a un altre costat alhora que ofereixen hipòtesis desgavellades i xoquen amb la passivitat d’un sistema judicial formalment molt garantista però que el que realment garanteix és la inacció i la impunitat.

Però, i tornant a l’Havana, després d’això de quina pau estem parlant? Quina esperança tenim que s’acabi amb un sistema polític i un model extractivista basat en l’extermini físic de la dissidència social i popular?

Assassinats com el de l’Adelinda no són un nom més a afegir a la llarga llista de lideresas i líders populars que dia sí dia no cauen assassinats, sinó que ens han d’obligar a reflexionar ia actuar internacionalment perquè s’investiguin els crims contra els defensors i defensores dels drets humans, perquè es pugui jutjar penalment les empreses transnacionals, perquè hi hagi justícia i es posi fi a la impunitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s