Aigua, política majúscula

Lluís Camps, Enginyeria Sense Fronteres i Plataforma ‘Aigua és Vida’

La crisi econòmica ha abonat el terreny per dur a terme una autèntica teràpia de shock privatitzadora. Amb el pretext de que no hi ha diners per afrontar pagaments, s’han de vendre bens públics. I és un pretext, no una raó, perquè la raó de prendre aquestes decisions és que han estat impulsades per la troika, on s’hi aprecia la ma de l’FMI.

A Catalunya, aquesta política s’ha acarnissat especialment amb l’aigua. Aquí hem vist com es venia la gestió de la captació d’aigua (aigua en alta) que utilitza un 65% de la població catalana, pels propers 50 anys. Hem vist com s’imposava, per 35 anys, un operador privat en la distribució (aigua en baixa) a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que fins llavors operava sense contracte. Tot això envoltat de recursos judicials que mostren com s’han obviat principis elementals de les lleis de concessió de serveis públics. Ara, el govern aposta per vendre depuradores de titularitat pública.

Per entendre la gravetat d’aquestes decisions, cal valorar quina és la importància d’aquest recurs, en tots els àmbits. L’accés a aigua potable i sanejament és un dret humà, reconegut per l’ONU. Avui, a Catalunya, masses llars no poden pagar el preu que costa aquest dret humà. A nivell global, una de cada set persones manca disponibilitat d’aigua potable i una de cada tres no té accés a un sanejament adequat. Aquestes dades expliquen la pobresa, la malaltia i la mort que abunden a determinades regions del mon. A més, l’aigua és un agent fonamental en el funcionament dels nostres ecosistemes i d’ella en depenen els seus equilibris naturals.

Però aquest recurs també juga un paper important en la economia. L’Aigua és necessària en gairebé tots els processos productius, en l’agricultura i en la indústria. De fet, el consum humà d’aigua a Catalunya només representa un 15% de l’aigua dolça que utilitzem. A tot això s’ha d’afegir que el sector de l’aigua ocupa a gran nombre de treballadors.

Donat que impregna tantes activitats naturals i socials, l’aigua esdevé una eina de incidència política, en quant que el gestor públic pot aplicar tarifes progressives (redistributives) en lloc de regressives (de cost fix elevat), pot exercir ma dura contra la contaminació industrial i minera o be prioritzar el rendiment econòmic, pot impulsar certes activitats en detriment d’altres, i ha de fer-ho amb un criteri d’interès general. Això és fer política.

En definitiva, es tracta d’un recurs crític per la vida humana i per la natura, i un element estratègic de la societat en conjunt. I no hi ha cap motiu per pensar que la transcendència de l’aigua vagi a minvar. Més aviat, el previsible és que la demanda augmenti amb la població, fet que podria intensificar els conflictes relatius a l’aigua i crear-ne de nous.

Queda així clar que la política d’aigua és un tema majúscul. I les decisions sobre aigua haurien de ser reflexionades per i consensuades amb tots els agents socials. No és democràtic ni responsable ignorar la societat civil implicada, ni decidir sota pressió de tresoreria.

L’aspiració d’un servei públic és oferir la màxima qualitat amb eficiència, transparència i participació ciutadana. La responsabilitat d’aconseguir aquest objectiu és del Govern. Però aquest abdica de les seves funcions, delegant la presa de decisions a criteris de mercat, de oferta i demanda, de maximització de beneficis.

La Generalitat està apostant per un model que deixa en mans alienes el poder que atorga la gestió de l’aigua, mans corporatives que afegeixen a aquest complex assumpte un factor més: el benefici empresarial, que repercuteix sobre uns pocs. Els que menys ho necessiten.