Un article de Javier Guzmán, director de VSF Justícia Alimentària Global
En castellano en El Pais 12/06/2014
El Fòrum Urbà Mundial que va tenir lloc fa unes poques setmanes a Medellín, va llançar xifres exorbitants, encara que ja conegudes, sobre l’evolució demogràfica del planeta, però més alarmants van ser les dades que demostraven la general absència de polítiques de planificació quan es tracta de l’alimentació a les ciutats.
Per primera vegada en la història, més del 50% de la població mundial ja viu a les ciutats. Segons les Nacions Unides (ONU), si es manté l’actual ritme de creixement, la xifra podria arribar al 60% el 2030, i el 2050, s’espera que la població urbana augmenti de 3.300 a 6.500 milions, alhora que la població rural disminuirà de 3380-2790 milions.
Els darrers 50 anys la mida de les ciutats no han deixat de créixer, concentrant cada vegada més i més gent en grans ciutats i generant un desplaçament de població com mai ha passat, del camp a la ciutat. Aquest és en un canvi que va molt més enllà del quantitatiu, no és un mer transvasament de persones d’un medi a un altre, sinó d’un canvi social, econòmic i cultural d’incalculable transcendència.
L’actual model global i industrialitzat ha possibilitat la desconnexió alimentària de les ciutats del seu entorn rural i del seu propi sector primari, passant a proveir directament de mercats globals, d’aliments que poden venir de qualsevol país, el que s’ha vingut a anomenar aliments quilomètrics. Un mercat globalitzat que ha transformat sense adonar-nos la nostra realitat, així cada vegada més consumim productes importats, segons l’informe EatingOil: Food in a Changing Climate, el transport d’aliments a llarga distància gairebé es va duplicar en el període entre 1968 i 1998.
Aquest sistema alimentari que alguns han vingut a anomenar nowherefood, ja sabem a dia d’avui que no és sostenible ni mediambiental ni socialment. Es tracta d’una de les grans causes de la crisi climàtica, i és responsable d’entre el 44% i el 57% de les emissions globals de gasos hivernacle, ni socialment ja que és causant en molts països del sud del desplaçament de terres dedicades a l’alimentació local per dedicar-les a productes d’exportació posant en perill la seva pròpia alimentació.
Aquesta globalització de l’agricultura ha generat a més un canvi enorme en l’evolució de les pròpies ciutats, passant d’urbs de de mida mitjana, toves, que creixien en funció dels recursos locals disponibles, connectada amb el seu entorn i permeable al rural, a una altra de consistència dura, aïllada del seu entorn rural i alimentari.
No obstant això, en aquest moment sabem que aquest model de ciutat de creixement desorbitat i desconnectat del rural només ha estat possible per un model econòmic basat en petroli abundant i barat, i sabem també que això arriba al final, per tant estem a les portes d’un procés de transformació radical del sistema alimentari. Un sistema que ja no es pot basar en una energia barata derivada de combustibles fòssils, però que d’altra banda, ha d’assegurar una alimentació sana, a un preu assequible per a àmplies capes de població i amb una reducció radical del seu impacte ambiental. Per tant una alimentació basada en la proximitat i en la diversitat.
Aquesta transformació que ha començat ho està fent al voltant del desenvolupament de sistemes alimentaris locals, i per tant la reconnexió dels espais urbans i rurals es visualitza com una equació crítica de la qual dependrà bona part l’èxit d’aquest procés. En aquest context l’agricultura periurbana adquireix una enorme dimensió i importància. Zones que són particulars perquè expressen una franja de transició rural-urbana on tenen lloc dues realitats socioeconòmiques i polítiques amb característiques pròpies, i on tenen lloc intensos conflictes entre prioritats i dinàmiques. Un dels conflictes més evidents és i serà l’ús del sòl i la pressió de la construcció i expansió de les ciutats.
Si bé aquest enorme repte està damunt de la taula, amb ampli consens quant a la seva importància i diagnòstic per tots els actors involucrats, governs, societat civil, comunitat científica i indústria alimentària, les solucions divergeixen enormement. Per ara excepte honroses excepcions, la realitat indica que per exemple en el nostre hi ha una absència total de polítiques públiques hagin afrontat aquest enorme repte de planificació i transformació social.
Les administracions públiques no només han desistit pel que fa a les polítiques i decisions i per tant es tractaria d’una assignatura pendent, sinó que conscientment en moltes ocasions l’han deixat en mans dels mercats i grans empreses alimentàries. En aquest sentit és urgent reivindicar el desenvolupament de polítiques públiques específiques per a aquestes zones que incorporin estratègies locals molts més ambicioses i planificades d’agricultura urbana i periurbana i que posin en el centre de les mateixes no les grans multinacionals sinó a la pagesia i les seves organitzacions.
Polítiques públiques que en primer lloc reconeguin legalment aquesta especificitat i que incorporin instruments per a la conservació i promoció de parcs agraris, i no només això, sinó que estableixin els instruments jurídics i plans específics que siguin capaços de generar una ordenació del territori pensant en aquesta activitat agrícola. Per tant, que es delimiti com més aviat zones de valor agrícola i se les protegeixi, a causa de la dinàmica expansiva de la planificació urbanística que genera un increment exponencial del preu de la terra fent inviable l’accés a la terra.
A diferència del que passa actualment, aquestes polítiques han de considerar l’activitat professional i social de la pagesia, i desenvolupar instruments que permetin qüestions bàsiques com la cessió i ús de terres, bancs públics de terra i creació d’organismes gestors, així com plans de formació professional que possibilitin la viabilitat econòmica d’aquestes àrees i deixin de ser tractades com a mers espais informals a l’espera de ser urbanitzats. Per això, a causa del actual boom del fenomen dels horts urbans i socials, es fa indispensable diferenciar clarament de l’activitat agrícola.
El segon aspecte clau serà sens dubte la governança d’aquests espais. Per a això cal pensar en la creació d’espais de participació i gestió d’aquests parcs agraris periurbans. La societat té el dret de participar de manera directa en la governança i la gestió dels múltiples components del sistema alimentari, i l’administració ha de posar els mitjans i actitud per a això. Per tant s’han de crear espais públics de participació política que abordin de manera integral l’alimentació des del local i que asseguri la participació i el lideratge de la pagesia a través de les seves organitzacions.
Quant a la venda i distribució, és essencial que es potenciï els circuits curts i de proximitat, ja sigui via promoció de creació d’espais com mercats locals, botigues de barri, fires locals, cooperatives o altres grups de consum, però a més donant un pas més enllà cap a la creació i desenvolupament de regulacions públiques que assegurin que un percentatge important de la compra pública alimentària i la restauració col · lectiva sigui realitzada localment i recolzant els models de producció camperols.
Finalment és urgent frenar i revertir el procés d’abandonament del rural. L’erosió cultural alimentària afecta tota la societat, però especialment a la població urbana. La desconnexió amb el món rural ha portat a un desconeixement absolut sobre què mengem, com, on i per qui és produït ia quin preu. Aquest procés de connexió social passa per l’educació escolar i és indispensable involucrar les escoles, l’educació no formal ia tota la comunitat educativa.
La producció i distribució d’aliments, i per tant l’assegurament de l’efectiu dret a alimentació en el futur proper passa per la posada en marxa de polítiques públiques urbanes i processos de planificació alimentària que connectin i integrin les ciutats en el seu entorn rural. L’agricultura camperola està cridada a ser la base d’estàs polítiques i sense la qual res d’aquesta gran transformació alimentària pot tenir lloc.
El Blog d'Àgora Nord Sud 